La setmana passada, el dimecres 9 de desembre, vam poder gaudir de la xerrada d'en Julio Alberto dins el programa enganxa't a l'Esport. Una xerrada interessant i molt pedagògica tant per part seva com per part dels altres membres de la Taula: En Xavier Majó, la Montse Carreras, en Pep Artigas i una magnifica moderació de l'Aida Martori. Un missatge important: Cal molta i molta comunicació amb els fills per detectar qualsevol possible consum de drogues. Qualitat de relació, escoltar, estar al costat. Crec que és un missatge molt important. La part negativa: Poca gent. Una xerrada així hauria d'arrosegar a més pares i mares, joves, docents, etc. Una noticia: En Julio Alberto ens comunica qeu deixa el programa. Que després de tanta dedicació necessita un descans. S'entén malgrat sap greu que no pugui seguir fent campanya a favor de l'esport i sensibilitzant vers les drogodepèndiencies.
I el divendres 11 de desembre la 5à nit de l'esport. Enguany ha deixat l'entorn magnific de Can Jalpí però a la Sala Municipal ha quedat un acte molt digne. L'emotivitat ha estat si hi cap més gran. Els reconeixaments merescuts, els premis al millor i la millor esportista de l'any també tenen un punt d'intriga i d'escenificació amb el sistema de nominats. I finalment el premi Antoni Rovira a una vida dedicada a l'esport. Un premi que és una sorpressa pel públic i pel qui el reb. Un moment molt emotiu. Uns espais de reconeixament a la gent de l'esport per tota la feina que fan. Els esportistes fent esport, la gent dels clubs per la seva tasca i els pares, mares i familiars pel seu suport.
Sempre que estic un temps sense escriure espero tenir un bon motiu per actualitzar el bloc. Doncs avui dimarts és el dia internacional de la lluita contra la sida.Malgrat el temps passat i tot el que s'ha avançat queda molt camí per fer. Les investigacions van donant fruits, la prevenció també però en aquest cas és on no s'ha d'abaixar la guàrdia, encara que sembli que avui en dia els joves tenen molta informació no sempre la interioritzen. I és moment d'agrair l'esforç de tanta i tanta gent. Investigadors, adminsitracions, personal mèdic i un llarg etc. Però un actor important ha estat el voluntariat i les entitats d'ajuda. Tant les especifiques com les generalistes amb projectes de l'àmbit. Ells tenen un mèrit afegit i han aconseguit que la resta tiri endavant. Ja sigui a través de les seves accions com també a través de la sensibilització i la pressió a les administracions.
Tots i totes podem posar el nostra granet i transmetre que en aquest cas el millor és prevenir.
Un cop traspassades les 12 del dia 12 som ja al dia 13. Tots aquests dies de setembre. El 13 de setembre és el dia esperat. El dia de la consulta a Arenys de Munt. Que es pot dir que no s'hagi dit ja? Cal refermar la nostra fermesa en que hem de poder expressar la nostra opinió, hem de poder exercir el dret a decidir. Quin democràta pot oposar-se a això. O és que la democràcia només va bé per consagrar les sagrades unitats fetes a la força?? Però avui toca fer un acte de reafirmació. Els arenyencs i arenyenques ho demostrarem. I hem de fer sentir orgullosos als catalans i catalanes. Jo ja avançava molt al inici del rebombori en dos articles: El Punt: http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/72895-les-consultes-a-arenys-de-munt-sense-por-de-preguntar.html
En els dos articles vaig debatre sobre la por que es te a preguntar, la por que es te de la resposta. Si això d'avui es converteix, com ja està fent, en una taca d'oli que s'escampi sobre l'aigua de Catalunya tot el que he passat serà positiu.
I per acabar un desig de que tot vagi bé. Que la imatge final no sigui una foto de disturbis o incidents. Que sigui la de uns vilatans i vilatanes que un bon dia vam decidir expressar la nostra opinió i ho hem fet el dia 13 de setembre. Un dia que quedarà per la història, un dia que ha d'obrir un camí.
Gràcies a tothom pel vostre suport. I bon diumenge de democràcia.
Avui he viscut una tarda diferent. Emotiva per varies raons.
He anat a veure el festival de final de curs de l'escola de dansa Sinera onles meves dues filles aprenen dansa clàssica. Ha estat un espectacle molt treballat. Hi ha nenes de 5 anys que s'inicien però fan una actuació molt bona i altres ja més grans, algunes ja autèntiques dones, que fan ja unes actuacions molt professionals. I també dos nois, la representació masculina realment és minsa. Hem gaudit i ens emocionat. Al veure les nostres filles es clar però també per les actuacions i les músiques.
És evident que jo i la meva família hem gaudit especialment quant la Clàudia i la Maria han actuat junt amb les seves companyes.
I una sorpresa al final, aquesta molt particular, he trobat una senyora que feia molt de temps que no veia. Una senyora que conec d'Arenys de Munt però especialment de quant treballava com a la Creu Roja com a conductor d'Ambulància. M'ha fet molta il·lusió veure-la. Per la malaltia que patia el seu marit vam compartir molts viatges, esperes i també patiments doncs la malaltia se l'anava emportant. Se m'han remogut molts sentiments i m'he emocionat. M'he emocionat per l'agraiment que m'ha tornat a expresar la senyora, per l'alegria que ha tingut al veure'm, per la tristor que tenia als ulls al recordar al seu marit ja mort. He comprovat que les actuacions, i si són bones més, que un fa mai són esterils. Que a vegades deixem més petjada de la que ens creiem i que tot esforç que fem per petit que ens sembli sempre és important.
GRÀCIES a les ballarines i ballarins i gràcies a la senyora i la seva filla per l'estima que m'han reiterat avui.
No sóc seguidor del futbol, ni de cap esport. Però sempre que el Barça arriba a unes finals com aquest any el segueixo una mica, sempre a estones doncs no aguanto un partit sencer, em posso massa nerviós, suposo que és la manca de costum. Avui al acabar el partit que sentia per la ràdio he connectat la tele i per TV3 he vist el moment de celebració de l'afició blaugrana però el que m'ha realment emocionat ha estat la reacció de l'afició del Athletic. Han aplaudit com s'hi hagessin guanyat al seu equip i després han aplaudit als jugadors del barça. Els jugadors del barça s'han acostat al sector dels seguidors del Athletic per aplaudir-los i també després al donar la volta al camp s'ha repetit.
Unes imatges que haurien de ser normals, que no haurien de ser l'excepció. Les dues aficions han demostrat que quant es vol l'esport és un esdeveniment sa i que es pot gaudir sense conflictes.
MOLTES FELICITATS AL BARÇA I ARA A PELS ALTRES DOS TÍTOLS....
Avui en dia hi ha accions i regidories que difícilment són separables una de l’altre. Són temes que cal tractar transversalment, paraula que potser per l’abús dels seu ús pot perdre el seu veritable sentit. Però cal realment aplicar aquesta transversalitat i traslladar-la també als vilatans i vilatanes. M’heu sentit moltes vegades a dir que actualment el que el nostre poble necessita no ho poden resoldre els 13 regidors i regidores.
En Urbanisme i en l’obra pública avui en dia no es pot concebre sense la participació. Però cal fer-la de manera que els qui hi participin puguin rebre una informació correcta, en el moment oportú i sabent bé quin és el sentit de la participació: Consultiva, vinculant, deliberativa, etc.
No es pot convocar a participar sense tenir uns mínims treballats des de l’administració, sense tenir definits uns conceptes, si això afectarà econòmicament als veïns i veïnes, de quina manera els afectarà, si podran o decidir sobre la qüestió, etc. Sense aquests conceptes clars no és pot convocar a la gent a participar donat que l’únic que es pot aconseguir és frustració i desmotivar futures participacions.
D’altre banda la participació és un espai on la critica és molt fàcil de fer.Per si es fa o no es fa, si hi ha o no prou participació, si els temes eren prou clars o no, si s’ha fet en el moment oportú o no, si només ha estat informació i una llarga llista de conceptes.
Tenim poca cultura participativa, la nostra democràcia encara és molt jove i encara no s’ha aprofundit prou en aquest aspecte. Mica en mica es van posant espais, hi ha lleis(la de regim local i la d’urbanisme per exemple) que contemplen aquest fet i en breu es tramitarà una llei de consultes al parlament de Catalunya. El camí és llarg però ja se n’ha fet un tros.
En el nostre poble també s’ha fet aquest inici i per això tenim ja uns consells establerts, un pla i un reglament de participació, la figura del síndic/a de la vila, diversos espais definits, audiències públiques, entre d’altres. No obstant això no cal ser triomfalista i ser conscient que el camí continua, que aquest és llarg, amb obstacles però que també és apassionant fer-lo.
En els últims dies a raó d’una PROPOSTA sobre les voreres de l’Avinguda Panagall i Sant Jordi s’ha generat una certa polèmica i el que em sap més greu una certa angoixa entre els veïns d’aquests carrers del nostre poble. Jo els voldria tranquil·litzar dient-los que, com s’ha fet sempre, ens trobarem amb ells, que els hi explicarem la proposta de projecte i també decidirem amb ells com fer el projecte i també si es fa o no el projecte. Però també vull expressar que ho farem quant tinguem la proposta de projecte feta, uns primers càlculs del que pot representar els costos, l’argumentació del perquè els veïns i veïnes han o no de contribuir, etc.
Fins el dia d’avui la única acció i decisió que ha fet el govern ha estat preveure unes quantitats al pressupost i demanar a serveis tècnics que fessin una proposta de projecte i càlculs.
Properament ens trobarem amb els veïns i veïnes d’aquestes dues avingudes per tractar obertament tots aquests temes i decidir sobre el mateix, fins i tot com he dit si es tira o no endavant la proposta. En la cartaenviada als veïns i veïnes i la resposta al ple ja vam dir que faríem aquesta trobada, reitero com sempre hem fet en aquests i altres temes. I referent a les critiques de les dues cartes del bàtec passat, malgrat algunes no les comparteixo, en prenc nota i em poso a disposició d’aquests dos veïns, i de la resta, per trobar-nos i parlar dels temes participatius en general i concretament de les avingudes Panagall i Sant Jordi
Hi havia una cançó en Anglès deia: El vídeo ha matat l'estrella de la ràdio. Pot passar amb el meu bloc això? Espero que no malgrat últimament al anar penjant coses al Facebook he abandonat una mica el bloc.
Res que miraré de repartir la creativitat entre els dos espais i com que el bloc està enllaçat al Facebook doncs una part ja està feta.
Avui a mitja tarda m'ha sorprès la notícia de la mort de Pepe Rubianes. Una gran pèrdua pel món del humor. I pels qui defensaven el dret a expressar-se lliurament. La seva oratòria clara, irònica i per a molts molesta quedarà en l'haber d'aquest país. Va ser mal vist i victima d'una persecució per unes declaracions, agoserades com solia fer ell. Crec que més que pel que va dir es va sobredimensionar per ser una persona que integrava el que és una persona que pot parlar el Català el Castellà, el Gallec i tot en una meteixa conversa. Sense que passi res i això també els molesta.
Que l'esperit del que representava ens serveixi per anar fent d'aquest país nostre, Catalunya, un país més fort i sense aquests complexos que tenim.
La setmana passada ens sorprenia(o potser ja no ens ha de sorprendre res) que els fons que l'estat destina del impost de la renda a les entitats socials, només s'hi podrien acollir les entitats d'àmbit estatal. Això comporta que moltes entitats catalanes quedaran fora. És un cop molt fort al tercer secor i també a Catalunya. Incompleix l'estatut, incompleix el compromís que el govern espanyol tenia amb ERC(ells deien no es deixarien enganyar mai....) i un llarg etc. Fins i tot la paradoxa arriba a que els catalans som els que més marquem la creueta de fins socials. Tot sembla una broma de mal gust però no és una broma, és un nou atac en majúscules contra l'autonomia de Catalunya. Fins on arribarà la nostra paciència? I la dels partits del govern de la Generalitat? I també aquest dilluns ens diuen que el finançament es retarda per les eleccions basques i galleges. Caram Catalunya relegada a una situació electoral i sembla que no passa res i si CIU a l'oposició diu res se l'acusa de tenir només objectius partidistes. Veure per creure.
Doncs a esperar i mentrestant la Generalitat endeutada i pagant un munt d'interessos i amb una manca de liquiditat que no es publicita però hi és. Una part pel finançament i l'altra per la poca previsió i gestió. Abans deien que no era culpa del finançament si no de la gestió per això es pot afirmar que ells encara ho han gestionat pitjor.
I també en tot aquest desgavell està el tercer sector català, sector que sempre ha estat molt actiu i ha fet molt pel país i la gent. Ara es veuran mancats de molts recursos o obligats a dependre d'una entitat d'abast estatal. Això se'n diu reconoixer la tasca social i fer política social? Sort que és un govern socialista que si no...
A Itàlia hi ha un enfurismat debat sobre si s'ha de deixar morir o s'ha de seguir fent viure artificialment a una jove(més ho era l'any 92) que porta molts anys en estat vegetatiu. És una equivocació centrar el debat i les solucions sobre casos concrets. És un tema que s'hauria d'abstraure del debat religiós i portar al camp purament mèdic, ètic i social(aquí la política també distorsiona). I fer-ho sobre el fet i no sobre el cas. No obstant quant algú defensa que es segueixi fent funcionar un cor i uns pulmons que no alimenten cap cervell, cap mena de ment ni d'activitat, només dient que això va en favor de la vida realment costa de justificar. El Papa Benet ha dit fins i tot que s'ha de respectar la vida. Molt bé és respectar la vida mantenir artificialment un cos que no te cap més activitat que la vital? I els seus familiars que porten anys i anys veient com el que era el seu ésser estimat està inert sobre un asèptic llit d'hospital. Que és més cruel? Esperem que en un futur proper es pugui regular a la majoria de paisos aquest tema. L'allargament de l'esperança de vida ens portarà també molts casos per debatre, cal estar preparat. I sobre tot fugir d'extremis-mes.
El vent a voltes se’n du la boira, aclareix l’ambien, ens refresca a l’estiu i avui malauradament s’ha endut moltes vides. Pla ja deia que en el nostre país ni la pluja sap ploure:
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure
(Josep Pla)
Avui el vent no ha bufat bé. Ha tenyit el país de tragèdia. Quant vides joves queden segades de cop no saps que dir, no trobes respostes. Perquè no hi són. La tragèdia bé de cop i moltes vegades el cúmul de circumstàncies fa que sigui inevitable.
Quant un te fills aquests fets crec que t’afecten més. Creus, només creus, que saps com es troben aquestes pares i familiars. Dic només creus perquè la situació és tan impensable que no podem ni imaginar-nos com ens sentiríem.
Som febles davant la força de la natura. Construïm refugis que a vegades es tornen trampes.
El condol i una abraçada a les famílies, les dels nens i les de les altres víctimes, que caldrà que tinguin tot el suport necessari per afrontar aquest tràngol.
El dia abans de ser investit President dels Estats Units el President electe ha fet una jornada com a voluntari. Avui és un fet simbòlic, fins i tot algú pensarà que és un fet propagandístic. Jo crec però que te un gran simbolisme pel futur. Ja durant la campanya ha parlat molt sobre el voluntariat i la responsabilitat social. És temps de superar el concepte que el “pare” estat ens ho ha de solucionar tot. Una societat que espera això està condemnada al fracàs. Cal motivar i facilitar des de l’administració que la gent dediqui part del seu temps a la societat. Catalunya sempre ha estat un país on la societat civil ha impulsat els canvis, el progrés, etc. No vol dir que els politics dimiteixin(dimitim) de les seves responsabilitats. És tracta de trobar l’equilibri entre l’acció administrativa i l’impuls social. Ara en temps de crisis hem de recuperar aquest esperit. Cal per això mecanismes de reconeixement. A Amèrica per exemple una persona que fa de voluntari te un reconeixement en forma de prestigi, en forma d’aspectes que li compten en la seva vida. En el nostre país això és lluny. A vegades fins i tot passa al contrari i només reben critiques.
Cal dons fixar-se en els aspectes positius d’aquesta societat Americana, que si bé no és perfecte, podem aprendre algunes coses que per la seva política internacional, a vegades errònia i prepotent, queden amagades. I potser no cal mirar tant lluny, com ja he dit Catalunya ha tingut una gran tradició, només hem de rebuscar a les golfes de la Història i actualitzar-ho.
A Arenys de Munt hi ha una tradició, que els veïns del barri de Mar també fan. L'inici està en que els nois penjaven un NAP amb una poesia picant a les noies solteres que ja es preveia que quedarien com es deia a l'època per "vestir sants". Poc a poc va evolucionar i ara els nois pengen el Nap i la Poesia picant a les noies que els agrada o a la seva xicota. Amb el temps les noies s'han incorporat a la festa i pengen una col i la poesia igual que els nois.
També amb el temps s'ha anat convertint en una nit que s'aprofita per fer sàtira, sobretot contra els Polítics, del govern també principalment.(penso que per no discriminar els de l'oposició també haurien de tenir la seva part de sàtira. Ja, ja.)
Malauradament durant alguns anys també grups d'incívics i d'incíviques han aprofitat per fer bretolades i malmetre el mobiliari públic i bens privats. Sembla que això ha anat a la baixa, esperem que aquesta nit de NAPS I COLS 2009 es centri en la tradició i en la sàtira.
I que el concert organitzat pels joves i la regidoria a l'Escorxador sigui un éxit.
A mi l'any passat em van penjar una Col. Veieu l'enllaç: http://alfonsmolons.bloc.cat/post/6973/206972
