Ja han passat vint anys...

La tele posada i surten unes imatges de les grans pluges de l'octubre del 1994, recorden que fa 20 anys que va passar.

I jo ho revisc com si fos ahir, gairebé com si fos avui. Anava amb cotxe cap a Barcelona i passant per sobre el pont del riu besos hi havia retenció, doncs aquest ja havia començat a inundar les rondes.
Estava mirant la gran quantitat d'aigua que portava el riu, vaig entendre perquè les torres d'alta tensió estaven posades dalt d'un pedestal buit per sota. Mai havia vist que el Besos portés tanta i tanta aigua. La radio sonant i anaven donant detalls del que anava passant i dels estralls que els aiguats anaven fent arreu de Catalunya. De cop una entrada d'una veu nova d'un locutor, com d'urgència, comunica que un jove ha estat arrossegat per l'aigua al Bages, a Calders, que era un monitor...
Un calfred em recorre tot el cos i em glaça l'anima. No diuen nom i aquella eina que tenim per superar situacions que és la negació de la realitat em retorna la calma i em dona tot d'arguments per pensar que no pots ser tu, que no treballaves ja entre setmana, que hi ha molts monitors per la comarca del Bages segurament... Que no pot ser.

I així segueixo tota la tarda tranquil absort amb les gestions que havia de fer a Barcelona i volent tornar al poble, mirar com tenim tots els temes a la Creu Roja, si cal que preparem algun dispositiu i si tot està controlat anar cap a casa.

Al tornar al poble, Arenys de Munt, hi havia normalitat. Preparem els serveis ordinaris per l'endemà i cap a casa. Tot segueix normal. Tot sembla normal. I arribo a casa, parlem amb la dona, passejo el gos, poso la tele i de cop sona el telèfon, amb normalitat és el vespre, hora de sopar. Una trucada que no espanta d'entrada però sense saber-ho és una de les trucades més dures que hauré rebut(erem joves encara no n'haviem rebut gaires de dures per sort).

A altre cantó una veu espantada i tremolosa em diu et truco per una mala notícia. No va caldre que me la digues, vaig dir no em diguis que el que he sentit per la ràdio és...

I sí eres tu. Han passat 20 anys i no hi ha dia que passi per sobre el pont del besos per la C-31, abans A-19, que no pensi amb tu. Amb aquella notícia a la ràdio. I sempre pensant perquè va passar.

I segueixes present. Segueixo percebent aquell somriure, aquell riure i aquella bondat que no cabia en el teu cos, eres gran de cos però més gran eres de bona persona i de servei als altres.
El record és com eres de jove, tu no has envellit, nosaltres sí. Hem passat moltes coses tots els que en aquells anys de joventut vam fer tantes i tantes guàrdies a la Creu Roja a Arenys de Munt i Sant Iscle de Vallalta, tants projectes, captacions, angoixes però sobre tot alegria, amistat, solidaritat i molts companys,

Quant t miro fotos d'aquell temps, del meu casament que tu vas posar la música de l'orgue de la cerimònia et recordo i t'agraeixo haver pogut ser el teu amic, d'haver gaudit(massa poc) de la teva amistat i de l'alegria que emanaves... Eres com un nen gran!

Les casualitats són a vegades sorprenents, acabant aquest escrit sona al Spotify la canço de l'Eric Clapton: Tears in Heaven(llagrimes al Cel)....

Fins sempre Amic.